Peix a la cassola. Així és com anomenem aquest plat a casa. Un plat senzill i ràpid de preparar, i si es fa amb un peix ben fresc i producte de qualitat, un plat per sucar-hi pa!! ;)

Com ja sabeu aquí és impossible trobar escamarlans i gambes amb cap, ni lluç ni un rap fresc. Així que com us podeu imaginar, aquest és un altre plat del recopilatori d'aquestes passades festes. :p

Primer de tot es prepara el brou de peix amb el cap del rap.

A continuació, en un cassó o olla petita tapada, s'obren les cloïsses al vapor amb mig dit d'aigua o vi blanc i un cop obertes es reserven. (Retirar aquelles que no s'hagin obert).

Es pica la ceba i l'all ben petits.

En una cassola amb un bon raig d'oli, s'hi confita la ceba i l'all picats.

Quan siguin cuits, s'hi afegeix la tomata i es corregeix de sal i es deixa coure. Si queda sense suc, se n'hi afegeix una mica del brou de peix.

Quan la tomata ja sigui cuita, s'hi afegeix el julivert picat ben petit, i tot seguit s'hi afegeix el lluç i el rap. Es cou a foc fort durant 2-3 minuts tapat i procurant que no s'enganxi tot sacsejant la cassola.

Es gira el peix, s'hi afegeixen les cloïsses reservades anteriorment amb el seu suc i es deixa 2-3 minuts més. Es corregeix de sal.

Finalment, s'hi incorporen les gambes i els escamarlans, prèviament passats per la paella amb un rajolí d'oli, i es tanca el foc. Es deixa reposar tot el conjunt durant 10 minuts abans de servir-lo.

Bon profit!

Fa molt temps, que a la llista de pendents hi tenia una recepta d'un pa molt típic català i que feia molt temps que no tastava: el llonguet. La recepta l'havia vist al magnífic blog de l'Eva de Ma Petite Boulangerie, crec que molts de vosaltres ja el coneixeu, però aquells qui no, us recomano que li feu una visita. ;)

I tot buscant d'altres receptes per comparar, vaig descobrir un altre blog dedicat al pa, Panis Nostrum, que també us recomano molt.

Aleshores, com sempre passa... vaig fer una barrija-barreja de les dues receptes. I aquí el resultat:

Sí, però val més tard que mai!! Oi tant!

Doncs això mateix. Feia uns quants anys que no menjava coca de llardons. Aquí no en tenen ni idea de què són. Així que demanar-ne és com predicar en el desert. I dies enrera, quan vaig entrar al blog de la Judith, La cuina de l'estany, que per cert si no el coneixeu us recomano que hi doneu una volta, hi vaig veure la seva coca de llardons... oh, oh, oh!! quins records em van venir al cap! Era la coca que més s'assemblava a la que menjàvem a casa. No la típica coca de llardons de pasta de full, sinó una coca feta amb llevat fresc, i els llardons i la matafaluga dins la massa... M'atreviria a dir, que és la versió gironina de la coca de llardons. Així que immediatament li vaig enviar la recepta a la meva mare. Ella, puntual, el dijous llarder la va fer. I oh, que bona!! :) I la meva mare, com a marassa que és, em va enviar un paquetet amb el llard, els llardons, la matafaluga i els pinyons catalans perquè pogués fer una bona coca. D'aquí el retard, però sabeu què? L'espera ha valgut mooolt la pena!!!! ;)

DE-LI-CIO-SA!!

Ha volat en un tres i no res!! Però no sabeu com n'he gaudit!!!! :)

Fa uns dies l'Adriana em va deixar un comentari al meu blog, com tants de vosaltres feu. El seu comentari deia així:

Jo també vaig estar a Boston fa uns anys, així que em van fer gràcia tantes coincidències i li vaig escriure. I d'aquí, uns quants intercanvis de missatges amunt i avall... i una coincidència darrera l'altra... totes dues havíem estudiat la carrera al mateix centre a Barcelona, totes dues havíem fet el projecte de fi de carrera a la mateixa universitat a Boston, i totes dues compartim la passió pels dolços i tenim un blog de cuina (ella en anglès i jo en català)!!!!

El món és ben petit.

I amb tots aquests intercanvis, l'Adriana tota decidida em proposa fer la mateixa recepta: tu a Boston i jo a Califòrnia. Repte acceptat!! :)

Aquesta vegada l'elecció va ser seva i va escollir una recepta del llibre The great book of chocolate de David Lebovitz: black bottom cupcakes.

No us ha passat alguna vegada que totes les receptes que trobes, sigui en revistes, llibres o per internet, no us acaba de convèncer i al final decideixes tirar pel dret i simplement comences a fer barreges? :) Bé, doncs aquest tronc va ser fruit d'una d'aquestes barreges. ;) I haig de dir, que va tenir molt d'èxit!! ;)

Així doncs, si encara teniu alguna teula de torró per casa o si simplement us ve de gust preparar-la, també la podeu fer amb gelat de torró.

El resultat és un tronc gelat d'un gust de torró suau que no embafa gens. (I jo sóc de les que troba els torrons massa dolços. ;))

Aquesta recepta és d'aquelles que cal preparar-la el dia abans.

Tot seguit, s'afegeix la gelatina desfeta a la barreja anterior.

A continuació, es semi munta la nata i s'incorpora a la mescla anterior amb cura (tot remenant suaument de baix cap amunt).

S'aboca dins el motlle folrat amb film transparent i es deixa quallar a la nevera un mínim de 2 hores.

Al dia següent, es prepara la glaça.
En un bol, s'hidrata la gelatina durant 5 minuts fins que quedi estovada.
En un cassó, es bull durant 3 minuts, la nata amb l'aigua, el sucre i el cacau en pols, tot remenant.
S'incorpora la gelatina hidratada i ben escorreguda. Es remena bé.
Es deixa refredar un xic fins que la textura sigui l'adequada. Per això, de tant en tant, cal introduir-hi una cullera i quan aquesta quedi ben recoberta per la cobertura, aleshores està al punt per fer-la servir.
Es desemmotlla el tronc, i es retira el paper film.
S'aboca la glaça al damunt del tronc (ràpidament ja que espesseix de seguida) de forma que quedi ben uniforme i tot recobert.
Es decora al gust i es reserva al congelador fins al moment de servir.

Bon profit!

Sé que la recepta d'avui té molts partidaris i molts detractors. Aquesta bèstia petitona que treu el cap quan plou, a casa té molt d'èxit. I a la nostra terra també. Fins i tot es celebra l'aplec en el seu honor a Lleida cap al mes de maig.

Aquí els cargols són tamany supersize, com tot lo americà. I només de veure'n l'aspecte no m'inspiren la confiança per llençar-me a tastar-los. Així que no us puc dir si són millors o pitjors perquè de moment no els he provat.

Però avui us presento els que ens va preparar la meva mare per aquestes vacances, i que ja sé que potser em faci pesada dient que són els millors, però és ben cert! :) I el millor de tot, la salseta! Sempre acabem deixant la llauna ben neta de tant sucar-hi pa!! :)

Primer de tot, es netegen els cargols amb aigua abundant, tot repassant-los d'un en un.

Tot seguit, es posen dins una olla amb aigua freda, i es porten a ebullició, d'aquesta manera surten de la clova.

Quan arrenquin el bull, es retiren i es tornen a rentar amb aigua freda i s'escorren bé.

En una cassola amb oli abundant (1/2-3/4 de litre), es couen els cargols ben escorreguts juntament amb dues fulles de llorer i salpebrats al gust, durant una hora a foc mig. Cal remenar-los de tant en tant.

Passat el temps de cocció, es retiren i s'escorren per eliminar l'oli restant.

Es col·loquen dins una llauna de cara cap amunt.

En una paella amb un raig d'oli, es desfan les tres botifarres i es couen fins que la carn quedi ben rossa. Es reserven.

A la mateixa paella, s'hi cou la tomata (prèviament passada pel túrmix) juntament amb l'all i el julivert picats ben petits. Es corregeix de sal i pebre.

Es deixa coure la tomata a foc lent, fins que hagi reduït l'aigua i quedi una textura expessa (aproximadament una hora).

Seguidament, s'hi afegeix la carn de les botifarres, i es deixa coure mitja hora més.

Aleshores, quan està tot cuit, es reparteix la salsa de tomata i carn per sobre dels cargols.

Just abans de servir, es gratinen al forn per a què agafin un punt de ros.

Bon profit!

No m'agrada gens el color rosa. I el dia de Sant Valentí el trobo taaaaan cursi! Què voleu que us digui, jo em quedo amb el nostre Sant Jordi. ;) Molt més cultural i festiu.

Potser és perquè aquí em trobo inundada en un món consumista on ens fan creure que tot és de color rosa. Però el color rosa mai m'ha agradat, ves!

Malgrat tot, diumenge vinent, dia de Sant Valentí, és el dia dels enamorats. Així doncs aquí us proposo unes postres originals i el millor: moooooooolt fàcils de fer! ;)

Amb aquesta panna cotta, us asseguro que robareu el cor a més d'un, o millor dit! li guanyareu l'estómac. ;)

I la gelatina de taronja sanguina, amb aquest vermell tan intens, li dóna un contrast visual i gustatiu fantàstic! ;)

In extremis, però arribo!! :)

En un bol, s'hidrata la gelatina en pols amb dues cullerades grans d'aigua freda.

En el vas del túrmix, s'hi barregen els litxis juntament amb la llet.

Es tritura fins que quedi una barreja ben fina.

Es passa per un colador per eliminar qualsevol resta de polpa.

En un cassó, s'hi barreja la nata, la llet, el sucre i els litxis fets puré.

S'escalfa tot remenant, fins que el sucre s'hagi dissolt i la mescla bulli.

Es retira del foc, i s'hi afegeix la gelatina hidratada.

Es remena fins que quedi completament dissolta.

S'aboca la mescla dins dels recipients i es reserven a la nevera un mínim de 2 hores per a què qualli.

En un bol, s'hidrata la gelatina en pols amb dues cullerades grans d'aigua freda.

S'exprimeixen 4 o 5 taronges sanguines (250 ml).

En un cassó, s'hi barreja el suc de taronja amb el sucre al vostre gust.

S'escalfa fins que el sucre s'hagi dissolt.

Tot seguit, es retira del foc i s'hi incorpora la gelatina hidratada.

Es remena fins que s'hagi dissolt completament i s'aboca al damunt de la panna cotta ja quallada.

Es reserva a la nevera fins al moment de servir.

Bon profit!

En un bol gran, s'hi barregen 250 g d'aigua tèbia amb el llevat. Es deixa reposar 20 minuts.

S'hi afegeixen 225 g de farina de força i 15 g de sucre, i es barreja amb l'ajuda d'una espàtula fins que la mescla sigui homogènia.

Es tapa amb un drap de cuina i es deixa llevar fins que dobli el seu volum. (Una horeta en el meu cas).

Aleshores, s'hi afegeix la resta de farina (225 g), la mel i la sal.

S'amassa durant 10 minuts. (Si la massa queda massa eixuta, s'hi afegeix una mica d'aigua, del contrari, s'hi afegeix un xic de farina).

Es deixa reposar 20 minuts.

A continuació, es treballa breument durant un parell de minuts per desgasificar la massa.

De nou, es deixa llevar fins que dobli el seu volum.

Passat el temps de fermentació, es divideix la massa en 10 peces iguals (d'uns 70-80g cadascuna). S'arrodoneixen i es col·loquen al damunt d'una safata folrada amb paper de forn i amb un xic de farina.

Es cobreixen amb un drap de cuina i es deixen llevar fins que doblin el seu volum.

A continuació, es forma un forat d'uns 2 cm al centre de cada bola (tal com es mostra en aquest vídeo). (Cal tenir en compte que quan es coguin, tornaran a créixer i el forat tendeix a empetitir-se).

Es deixen reposar 20 minuts.

Mentrestant, es bull aigua amb un cullerada de sucre morè en una cassola gran.

Quan l'aigua bulli, s'abaixa el foc (per tal que no es formin bombolles), i es bullen els bagels durant 30 segons per cada banda.

S'escorren i s'eixuguen amb paper de cuina.

Tot seguit, es col·loquen al damunt d'una safata de forn folrada amb paper enfarinat.

Es pinten amb una clara d'ou lleugerament batuda i diluïda amb una cullerada sopera d'aigua mineral.

Si ho desitgeu, els podeu empolsimar amb llavors de sèsam, rosella...

S'enfornen a 200ºC (400ºF) dins el forn prèviament escalfat durant uns 25 minuts fins que siguin rossos.

Es deixen refredar i es poden menjar acompanyats de melmelada, o pernil i formatge, el que més us vingui de gust.

Bon profit!

Avui us presento un altre clàssic que ens va fer la meva mare aquestes festes. :) Un mar i muntanya protagonitzat per aquest crustaci ataronjat, l'escamarlà.

L'escamarlà per desgràcia aquí als Estats Units no arriba ja que només es troba a la zona nord-oriental de l'oceà atlàntic. Així que ja us podeu imaginar les ganes que teníem de menjar-ne!! ;)

No cal dir que era un plat per llepar-se'n els dits!! Literal!! Sobretot per poder escurar bé els caps dels escamarlans. :p

Us transcric la recepta per a 4-6 persones, però si penséssiu en reproduir la foto de la cassola de més amunt, aleshores hauríeu de multiplicar les quantitats per tres. ;)

Aquest és un pastís que tal com indica el títol està format per tres textures: la base cruixent de pasta sucrée, una ganache de xocolata, i al seu interior, una sorpresa: un bescuit de xocolata sense farina. Un pastís ultrarecomanat per als amants de la xocolata!!! ;)

Això sí, per menjar aquest pastís fa falta tenir l'estómac bastant buit. ;)

Després dels empatxos de les festes, vénen més de gust dolços menys pesats, i com que el dissabte al mercat hi havia moltes parades amb unes llimones Meyer precioses, ho vaig tenir clar de seguida! Com ara és època de cítrics, aquesta recepta la podeu fer amb qualsevol d'ells. ;)

Good luck my friend! :)

Aquesta pregunta la fa sovint molta gent que desconeix què són els salsafins. El salsafí és un tubercle molt similar al nap, molt típic de les comarques gironines. És una arrel allargada d'una mida semblant a la pastanaga, de color marronós a l'exterior, amb una textura tova i un gust exquisit. Si correu una mica, potser encara en trobeu al mercat ja que està a final de temporada (doncs es cull de juliol a febrer).

Aquesta recepta em feia molta il·lusió posar-la al blog. Primer, perquè és una recepta molt de la meva terra i perquè molta gent desconeix els salsafins, i la segona i molt important, és perquè a casa ens encanta i és que aquest guisat de la meva mare és exquisit!! ;)

Un plat d'aquells per sucar-hi pa!! :)

Les verdures i el suc de la cocció, es passen pel túrmix fins que quedi un salsa fina.

Es reparteix la vedella per la cassola, i es reparteixen la salsa i els salsafins que havíem reservat pel damunt de la vedella.

Es prepara una picada amb les ametlles i pinyons (o només ametlles) i s'hi incorpora.

Es deixa que el conjunt faci la "xup-xup" mitja hora més a foc baix.

Bon profit!